dimecres, 5 de juny del 2013

croquetisme

Sempre que fas alguna cosa obsessivament, d´alguna manera o altra et tares. Aquesta darrera setmana he fet croquetes per un regiment, o el que és el mateix, per molts events a la vegada. Quan he acabat i les he sumat, me n´he adonat que n´havia fet cinc-centes. Vistes juntes, mig miler de croquetes fan força impressió.

Hi ha milers de teories i gustos pel què fa a les croquetes. En això, tothom té les seves obsessions particulars. Per exemple: amb les de pernil: hi ha qui li agraden més suaus, més fortes, més bechameloses o amb els troços més o menys petits. Igual que les truites i les patates braves, son un bon baròmetre per medir la qualitat d´un bar o restaurant. Sempre que vaig a un lloc nou, demano alguna croqueta per saber per on van els trets, i no acostuma a fallar massa la teoria.

El millor de les croquetes és que son una recepta oberta, és a dir: pots utilitzar diverses formules que per tu siguin referencials i a partir d´aqui fer les teves pròpies. Jo per exemple, he utilitzat tres referents: Lluís Roger, David Vanaclocha i tia Marta. Les tres tenen una cosa en comú: sense carinyo no hi ha croquetes. Soposo que per això les millors acostumen a ser les de les avies. No hi ha cap secret amagat,  però  les croquetes, igual els nens hiperactius, volen temps i atenció total.

Important sofregir molt bé la ceba, coure la farina bé abans d´afegir el farcit que es vulgui, i també imprescindible afegir a poc a poc la llet calenta. A partir d´aqui és on ve el carinyo, els bíceps i els abdominals. Quan fas croquetes a l´engròs, aquest pas es converteix en una mena d´exercici d´aeròbic per gilipolles. Cal deixar de remenar quan la massa fa cadena, és a dir, quan la pasta es separa de la cassola o paella exageradament. Per assolir aquest pas, a vegades pot passar mitja hora o fins i tot una. Arribats a aquest punt, el millor és reservar-ho filmat durant unes 24 hores, i seguir el procés d´arrebossar amb aquest ordre: farina, ou i pa ratllat. Una de les bones coses de les croquetes és que es poden congelar sense por, no perden gens les qualitats, i son facilment emmagatzemables un cop endurides. Per anar bé, i pel meu gust, les croquetes cal que siguin: amb un sabor suau, exterior dur però no massa, interior compacte que no es desfaci i de mida petita (una mica mes gran que un maki). Cal fregir-les no massa estona amb abundant oli suau i a molta temperatura (uns 180º).

La veritat és que un cop has interioritzat el procés, acabes fent croquetes com si estiguéssis a la nau C4 de la Seat de Martorell, però el bo que tenen aquestes feines és que tens temps per barrinar i pensar chuminades com les que estic escribint. Soposo que pots fer tot això igualment posant la ment en blanc, o bé posant-lis nom a totes les croquetes i crear un univers croquetil despedint-te d´elles quan les congeles, però crec que de moment és més raonable no obrir aquesta porta. El croquetisme em poseeix, ho reconec, però com deia la meva àvia, gran croquetera per cert, és millor això que punxar-se porros per les cantonades.




les culpables de la meva taradura setmanal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada