l´inutilisme es medeix amb truites

La truita és un bon baròmetre per medir el grau d´excel.lència a la cuina. És una de les fames i dites més ben trobades que connecten la cuina amb la vida real. Mes d´un cop he sentit a dir: "aquest no es sap fer ni una truita". No és tan fàcil com sembla, però cal dir que avui dia qui no sap fer una truita és un inútil en majúscules.

Efectivament, quan algú no és capaç de fer-se una truita estaríem parlant d´un autèntic retrassat, no només culinari sinó en tots els camps. Què pensaríeu d´algú que no sap cordar-se les sabates o enroscar una bombeta en un porta-làmpades?

Afortunadament la moda masclista de dir-ho amb el cap alt està definitivament passada de rosca. Ara mateix qui no sap realitzar aquest simple procés se n´amaga igual que si veiés Gandia Shore a soles.

Superat aquest primer capítol de subnormals truiteros, entrem a un altre potser més inquietant: gent que fa truites i que en fa moltes, i que les fa malament, cosa que només s´explica amb la desgana. No em direu pas que no heu anat a un dels milers de bars que inunden la nostra geografia i heu descobert, quan et porten l´entrepà,  que aquella truita que havies idealitzat erròniament, és realment una cosa plana, refeta, cremada. Tot menys esponjosa. I et ve al cap aquella afirmació que ja t´havies fet fa unes setmanes en un museu d´art contemporani: "això el meu nebot de set anys ho faria amb més gràcia". Resulta incomprensible però és així: si ets lleig i no tens ganes d´agradar,  pots arribar a ser un monstre.

Encara que sigui per una qüestió d´inèrcia o rutina, trobem el gran volum de truiteros i truiteres. Els que fem truites constantment. Val, és un recurs fàcil però jo personalment no me´n canso mai! Potser per això penso que és tan important que ens surtin mínimament bé. Hi ha algunes regles d´or infal.libles per fer una truita decent: una paella que no s´enganxi, un raig d´oli no gaire abundant, esperar a que s´escalfi força, batre l´ou més o menys (això va a gustos), tirar-hi un pessic de sal, treballar a foc molt fort i anar jugant amb la paella posat-la i retirant-la del foc, mai abaixant el foc. Ah, i molt important per la salut futura de la paella: treballar amb un estri de fusta o no metàl.lic. Amb aquestes directrius, fent la operació uns quants cops i amb una mica d´interès, tindreu una truita entre un 6 i un 8 de nota.

El darrer grup, el que jo anomeno truites gastronòmiques. Sempre son de dos ous, coses dels francesos i la seva mania d´etiquetar-ho tot, igual que aquella típica psicòpata  que tothom en té una al seu facebook. A diferència de les del darrer grup que hem anomenat, aquestes truites son bastant més complexes de realitzar. Si segueixes el procés (complicat d´explicar en un parell de línies) et queda una truita sense plecs, però com dirien aquells mags de pacotilla dels vuitanta: "no lo prueben en sus casas".