dimarts, 8 d’octubre del 2013

I dò



Entre poc i massa. Sempre havia detestat la gent que es desplaça d´un lloc a un altre amb l´afany exclusiu de menjar, però cal reconèixer que a mida que passen els anys, i potser també per un cert defecte professional, viatjar menjant o menjar viatjant s´ha convertit gairebé en una qüestió d´estat.

Resulta impossible recórrer un lloc, sense acompanyar-ho pels aliments i el beure de la zona. Quin record tindriem de Portugal sense el bacallà, del Marroc sense un cous-cous o de Galícia sense una mariscada? Cap viatge  faria la mateixa olor ni tindria el mateix sabor, si no ho acompanyéssim amb la degustació autòctona corresponent. No heu tingut mai ganes de fotre-li una hòstia a algú que demana uns calamars a la romana en un asador del País Basc? o d´algú que en comptes d´embarcar el menjar de tornada, ho fa a l´anada per no sentir-se desamparat de fuet o de fabada durant el seu viatge d´una setmana? Jo si.

Tot això ho explico per una raó: tres emprenedores mallorquines han decidit montar un restaurant-botiga a Barcelona dedicada a la seva terra estimada. Fa un temps em van demanar la seva opinió per perfilar la carta, i quan vaig veure que no coneixia la majoria dels plats típics de sa illa, vaig decidir, aprofitant que havia d´anar a Mallorca, fer un recorregut gastronòmic per esvaïr amb molt de gust, tots els meus dubtes. Aquest bonic projecte amb encertat nom: i dò obrirà les seves portes molt en breu i la veritat és que pinta de meravella! Mentre el José Marrón Bauzà es carrega la cultura a través de la llengua, aquestes tres atrevides illenques exporten la seva cultura, en aquest cas gastronòmica, per mostrar als catalans la poc ortodoxa però deliciosa cuina de Mallorca.

Tot repassant la carta que tenien prevista, i seguint els consells d´on anar a prendre cadascun dels plats, vaig fer una entretinguda ruta per l´illa provant moltes coses de les quals destacaria  el conegudíssim variat del Bar Mingo de Manacor: una mena plat combinat comprimit fet a base de les especialitats de la casa com el frit, la sípia amb ceba, els xampinyons, les pilotes i la llengua. O el Celler de Sineu, un bon lloc on tastar un altre plat típic: el tumbet, una mena de samfaina fet a base de fines làmines de patata, albergínies i pebrot vermell. També a tenir en compte Can Pomar a Campos, una pastisseria més que típica on es pot degustar tot tipus de coques salades que en funció de la temporada pots tastar-les de trempó, de pebrot vermell, de julivert i tomàtiga de ramallet amb arengada, entre d´altres... Gran lloc també on provar panades i cocarrois (les tenen de carn, de mussola (peix), de verdures amb panses, de cebes, de pollastre) les coques dolces, o com no de les ensaïmades no només les llises i les de cabell d´àngel, també d´albercoc i de crema. Menció especial pels rubiols de cabell d´àngel i de confitura d´albercoc. Gairebé arreu de l´illa, i molt recomenable a l´hora d´esmorzar, pots prendre un bon pamboli, un llonguet  de formatge maonès, botifarró, camaiot, pernil, tonyina o sobrassada acompanyat d´olives i envinagrats. El de camaiot, una mena de bull blanc amb bastant sabor a fetge, per mi s´emporta el primer premi. Tirant de tòpics però, és impossible acabar aquest recorregut sense parlar de la sobrassada. No sé com carai ho fan: potser és el clima, la manera d´alimentar el bestiar, la forma natural d´assecar-les o per la barreja acurada del pebre i la sal, però quan la provo, només puc dir una cosa que se m´ha enganxat d´ells: "això és mel"!!!

Em frego les mans pensant en el moment que idò obri les seves portes per poder provar totes les coses que no vaig poder tastar en la meva darrera visita a la illa, i també per tornar a provar sabors que ja trobo a faltar... Estic segur que us anirà de conya! Molta sort!




entrepà de camaiot altament adictiu






panades i cocarrois

dimecres, 5 de juny del 2013

croquetisme

Sempre que fas alguna cosa obsessivament, d´alguna manera o altra et tares. Aquesta darrera setmana he fet croquetes per un regiment, o el que és el mateix, per molts events a la vegada. Quan he acabat i les he sumat, me n´he adonat que n´havia fet cinc-centes. Vistes juntes, mig miler de croquetes fan força impressió.

Hi ha milers de teories i gustos pel què fa a les croquetes. En això, tothom té les seves obsessions particulars. Per exemple: amb les de pernil: hi ha qui li agraden més suaus, més fortes, més bechameloses o amb els troços més o menys petits. Igual que les truites i les patates braves, son un bon baròmetre per medir la qualitat d´un bar o restaurant. Sempre que vaig a un lloc nou, demano alguna croqueta per saber per on van els trets, i no acostuma a fallar massa la teoria.

El millor de les croquetes és que son una recepta oberta, és a dir: pots utilitzar diverses formules que per tu siguin referencials i a partir d´aqui fer les teves pròpies. Jo per exemple, he utilitzat tres referents: Lluís Roger, David Vanaclocha i tia Marta. Les tres tenen una cosa en comú: sense carinyo no hi ha croquetes. Soposo que per això les millors acostumen a ser les de les avies. No hi ha cap secret amagat,  però  les croquetes, igual els nens hiperactius, volen temps i atenció total.

Important sofregir molt bé la ceba, coure la farina bé abans d´afegir el farcit que es vulgui, i també imprescindible afegir a poc a poc la llet calenta. A partir d´aqui és on ve el carinyo, els bíceps i els abdominals. Quan fas croquetes a l´engròs, aquest pas es converteix en una mena d´exercici d´aeròbic per gilipolles. Cal deixar de remenar quan la massa fa cadena, és a dir, quan la pasta es separa de la cassola o paella exageradament. Per assolir aquest pas, a vegades pot passar mitja hora o fins i tot una. Arribats a aquest punt, el millor és reservar-ho filmat durant unes 24 hores, i seguir el procés d´arrebossar amb aquest ordre: farina, ou i pa ratllat. Una de les bones coses de les croquetes és que es poden congelar sense por, no perden gens les qualitats, i son facilment emmagatzemables un cop endurides. Per anar bé, i pel meu gust, les croquetes cal que siguin: amb un sabor suau, exterior dur però no massa, interior compacte que no es desfaci i de mida petita (una mica mes gran que un maki). Cal fregir-les no massa estona amb abundant oli suau i a molta temperatura (uns 180º).

La veritat és que un cop has interioritzat el procés, acabes fent croquetes com si estiguéssis a la nau C4 de la Seat de Martorell, però el bo que tenen aquestes feines és que tens temps per barrinar i pensar chuminades com les que estic escribint. Soposo que pots fer tot això igualment posant la ment en blanc, o bé posant-lis nom a totes les croquetes i crear un univers croquetil despedint-te d´elles quan les congeles, però crec que de moment és més raonable no obrir aquesta porta. El croquetisme em poseeix, ho reconec, però com deia la meva àvia, gran croquetera per cert, és millor això que punxar-se porros per les cantonades.




les culpables de la meva taradura setmanal

dijous, 9 de maig del 2013

catering Can Jubany

Sembla que no pugui ser però és: menjar bé en un gran banquet és possible.

Portava gairebé tota la vida creient que era pràcticament impossible menjar bé en un acte multitudinari, i  l´altre dia afortunadament se´m va desmuntar aquesta teoria. Fa uns dies vaig tenir la sort de formar part de la organització d´un event i vaig coincidir  amb els mestres de Can Jubany. No només vaig tenir la sort de provar les seves delícies, sinó que a més vaig poder comprovar quina és la seva manera de treballar, d´organitzar-se i de ser més que professionals. Realment aquesta experiència va ser immillorable per prendre notes de tot tipus.

El desembarcament del càtering ja va ser espectacular: van aterrar al local on es feia l´acte amb una naturalitat i rapidesa que espantava. Van distribur taules de treball i van convertir uns espai diàfans en unes cuines que milers de bars i restaurants voldrien tenir com a permanents. Es van reunir per decidir com serien els timings i gairebé sense ni adonar-me´n van començar els focs artificials.

Tot invitava a tastar-ho i en cap cas hi havia decepció: taules de formatge de tots tipus i codony perfectament ordenades i distribuïdes, unes sensacionals barretes cruixents de pernil ibèric (un entrepà de pernil ibèric invertit), uns mini fuets de la mida d´un dit índex perfectament col.locats en una estructura dissenyada per la ocasió, unes delicioses tapes de rosat-beef i tirabecs, l´steak-tàrtar més original que he vist mai: envoltat amb una "oblea" impresa i comestible, genial! Hi havia moltes coses que no apareixen fotografiades com un arròs d´espardenya que es sortia, o un chupa-chups de foie envoltat de xocolata blanca, però m´he d´agenollar cada vegada que recordo la que per mi des d´aquell dia, és la millor tapa que he pres a la vida: el mateix Nandu Jubany es va posar a la brasa a fer-ho. Potser estic obsessionat, però n´estic segur que ell mateix també n´està enamorat... Es tracta d´un "pinxo" de pop i papada confitada i salsada amb la reducció de la cocció del pop. Quan t´ho posaves a la boca notaves com es desfeien harmònicament els dos elements. Només d´explicar-ho torno a salibar!

Una altra cosa a destacar és el gin-tònic hidro: tot i que no soc un hooligan dels gin tònics convencionals, em va semblar la cosa més refrescant que he pres amb molt temps. El fet que sigui efímer (un cop fet dura uns minuts fins que es desfà) li dóna un punt encara més curiós. Cal dir també que veure com ho fan és espectacular.

A diferència del gin tònic hidro, que ja imaginava que havia de ser un regal pels sentits, vaig quedar impressionat i molt sorprés amb la síndria. Aparentment era un dau punxat a un pal sens mes. El fet és que aquest dau de síndria estava banyat amb sangria i espècies. El cert és que vaig sortir flotant de felicitat culinària. Chapeau Jubany!









taula de formatges i codony

barretes cruixent de pernil ibèric
mini fuets amb estructura

tapes de roast beef i tirabecs

la millor tapa del món! pop i papada confitada

gintònic hydro



síndria "escarchada" a la sangria amb espècies



dilluns, 6 de maig del 2013

l´inutilisme es medeix amb truites

La truita és un bon baròmetre per medir el grau d´excel.lència a la cuina. És una de les fames i dites més ben trobades que connecten la cuina amb la vida real. Mes d´un cop he sentit a dir: "aquest no es sap fer ni una truita". No és tan fàcil com sembla, però cal dir que avui dia qui no sap fer una truita és un inútil en majúscules.

Efectivament, quan algú no és capaç de fer-se una truita estaríem parlant d´un autèntic retrassat, no només culinari sinó en tots els camps. Què pensaríeu d´algú que no sap cordar-se les sabates o enroscar una bombeta en un porta-làmpades?
Afortunadament la moda masclista de dir-ho amb el cap alt està definitivament passada de rosca. Ara mateix qui no sap realitzar aquest simple procés se n´amaga igual que si veiés Gandia Shore a soles.

Superat aquest primer capítol de subnormals truiteros, entrem a un altre potser més inquietant: gent que fa truites i que en fa moltes, i que les fa malament, cosa que només s´explica amb la desgana. No em direu pas que no heu anat a un dels milers de bars que inunden la nostra geografia i heu descobert, quan et porten l´entrepà,  que aquella truita que havies idealitzat erròniament, és realment una cosa plana, refeta, cremada. Tot menys esponjosa. I et ve al cap aquella afirmació que ja t´havies fet fa unes setmanes en un museu d´art contemporani: "això el meu nebot de set anys ho faria amb més gràcia". Resulta incomprensible però és així: si ets lleig i no tens ganes d´agradar,  pots arribar a ser un monstre.

Encara que sigui per una qüestió d´inèrcia o rutina, trobem el gran volum de truiteros i truiteres. Els que fem truites constantment. Val, és un recurs fàcil però jo personalment no me´n canso mai! Potser per això penso que és tan important que ens surtin mínimament bé. Hi ha algunes regles d´or infal.libles per fer una truita decent: una paella que no s´enganxi, un raig d´oli no gaire abundant, esperar a que s´escalfi força, batre l´ou més o menys (això va a gustos), tirar-hi un pessic de sal, treballar a foc molt fort i anar jugant amb la paella posat-la i retirant-la del foc, mai abaixant el foc. Ah, i molt important per la salut futura de la paella: treballar amb un estri de fusta o no metàl.lic. Amb aquestes directrius, fent la operació uns quants cops i amb una mica d´interès, tindreu una truita entre un 6 i un 8 de nota.


El darrer grup, el que jo anomeno truites gastronòmiques. Sempre son de dos ous, coses dels francesos i la seva mania d´etiquetar-ho tot, igual que aquella típica psicòpata  que tothom en té una al seu facebook. A diferència de les del darrer grup que hem anomenat, aquestes truites son bastant més complexes de realitzar. Si segueixes el procés (complicat d´explicar en un parell de línies) et queda una truita sense plecs, però com dirien aquells mags de pacotilla dels vuitanta: "no lo prueben en sus casas".




dilluns, 8 d’abril del 2013

carxofes amb favetes i menta

Ja queda ben poc per què s´acabi la gloriosa temporada de carxofes. 

Abans de deixar-la enrere, m´agrada recordar moments carxofaires gloriosos... 
Aquest és un moment històric: la coincidència de les carxofes i les faves. Important tenir en compte que les faves siguin de les primeres, ben petitetes. A mida que passen les setmanes sembla que hagin pres anabolitzants i no son ni de bon tros tan bones. Desgranar faves no és tan viciós i agraït com fer-ho amb pèsols. De tota manera, a no ser que hagis de fer menjar per un regiment, no calen massa faves. Hi ha favetes de pot bastant correctes, però és sempre aconsellable aprofitar que és temporada. Potser algun dia ens estirarem els cabells d' haver triat un pot en comptes d´una baina majestuosa. 






CARXOFES AMB FAVETES I MENTA (4 persones)
  • 10-12 carxofes
  • 300 g de faves (el doble si estan a la seva vaina y les treus tu)
  • 1 branca  de menta
  • 50 g de pernil ibèric
  • Oli d' oliva suau
  • Sal 

El procés és ben senzill: 
1.- pulir bé les carxofes, lliurar-les dels pèls, tallar-les a quarts i passar-los inmediatament a una cassola amb tres dits de oli d´oliva suau
2.- afegir les faves i quatre fulles (senceres) de menta. Coure a foc mínim durant uns 45 minuts procurant que no perdi la seva rigidesa. Deixar refredar (fins aqui es pot fer amb antelació)
3.- picar la resta de la menta fins aconseguir quatre culleradetes
4.- just abans de menjar, escórrer  les carxofes i les faves, llençar les fulles de menta que hem utilitzat per la cocció i reservar l'oli per altres preparacions. En una paella saltejar els encenalls de pernil, reservar i a continuació daurar les carxofes i les faves a la mateixa paella ben calenta. Servir amb escames de sal per sobre, els encenalls de pernil i la menta picada.

dimarts, 22 de gener del 2013

les carxofes (d´octubre a abril)


Sempre m´ha agradat pensar en el primer que va decidir que allò, no només era comestible sinó que també era exquisit. Diuen que els primers en descubrir-ho van ser els grecs i posteriorment (com no), els romans, però estic segur que va ser molt abans, quan una cabra egípcia enfilada al capdamunt d´un turó pelat amb només un matoll verd, morta de gana, va provar-la en cru, i va comprovar que era amarga i aspra. Després d´aquesta pèssima experiència va recomanar a les següents generacions de cabres egípcies que evitéssin aquella mena de bola verda amb pètals punxeguts. Però el més interessant és: qui ho va cuinar per primer cop? com ho va fer? ho va pulir? ho va bullir? Aquesta forma de flor extranya sense explotar no invita molt a tastar-la a priori, però l´il.luminat o l´afamat que va començar, mereix tots els meus respectes.

Afortunadament avui tenim a la nostra disposició infinitat de receptes i formules per assaborir aquesta verdura exquisita, assequible i molt efectiva. Fins i tot el nom és bonic: carxofa del meu cor!